divendres, 16 de febrer de 2018

Si les parets parlessin...

Els records quan es reviuen prenen un altre color, més viu, el que la memòria li atribueix.

Aquella escala, aquelles parets... estaven allà, davant meu, recordant-me el que hi vaig viure. I el que no, tots els canvis que han patit, elements que ja no hi són, etcètera. 

-----

Parets que es mantenen en peu esgarrapades pel temps, murs que es desfan per les batzegades de les inclemències que genera la naturalesa.

Els records posen filtres a una realitat canviada, augmenten la sensació de que "el passat era molt millor que el present", disminueixen les imperfeccions, ens il·luminen els racons on vam ser feliços, ens enfosqueixen els pitjors moments.

Si les parets parlessin ens explicarien moltes històries, fets quotidians sense importància, històries d'amor, desgràcies... Un munt de informació, que de tanta, ens mostraria que només som un llibre en la enorme biblioteca de la vida.

Les parets, la biblioteca i jo, el llibre on hi escric cada dia, formem part de l'univers.

I si el univers parlés?

dimarts, 6 de febrer de 2018

Qui sóc? (reflexions)

A vegades un refredat et pot obligar estar al llit dies. És exactament el que m'ha passat a mi. Això m'ha portat a reflexionar, tot i que fa uns quants mesos que reflexiono molt.

Quan estàs malalt deixes de fer el que fas normalment. És lògic. Però perquè ens costa tant ser-hi conscients. Perquè volem fer encara que no ho podem fer? I aquí és on vaig arribar, ets menys tu sinó fas les coses que estàs acostumat a fer? Haig d'esperar a estar bé per sentir-me "bé" amb mi mateixa? El jo malalt és diferent al jo sa?

Són preguntes que m'he fet, que feia temps que no em feia perquè també fa temps que no em poso malalta. 

Automàticament després de fer-me les preguntes vaig pensar en la situació d'estar malalta crònica. No hi ha un jo sa, per tant s'ha de viure amb la situació en què et trobes de la millor manera possible.

Per tant les respostes a les meves preguntes tenen una direcció ben definida. Vivim pensant que tot serà sempre igual, però el "jo" com la vida canvia i es mou al ritme que marca aquesta última.

La incertesa pot generar por, però també ens ensenya a veure les coses des de una perspectiva molt més àmplia. 

divendres, 7 de juliol de 2017

No és gens fàcil


No és gens fàcil. Això em recorda un tros de diàleg del musical Cop de rock. No, no és fàcil. La vida no és fàcil, però hi ha moments que valen molt la pena. Tot i que aquells moments no fossin els millors, fins i tot encara que siguin els més tristos. No obstant quan tornes en aquells moments després de que el temps porti altres perspectives, te'n adones que dins la tristesa neix una creativitat i afloren les llàgrimes en forma de cristalls preciosos. La bellesa de les paraules fruit dels moments més amargs és increïble. Com la naturalesa que sorgeix després de un incendi.

dimecres, 19 d’abril de 2017

Sóc jo, simplement jo

Sé que aquest blog és molt possible que, definitivament, no el llegeixi gaire gent. Però m'és igual. És una finestra a l'univers on penjo el que em ve de gust. Tant és qui ho llegeixi, simplement l'univers rebrà informació meva sense que importi a on arribi i si es perd pel camí. Obro un orifici on surt el que tinc a dins, sense jutges, sense públic, sense res que impedeixi que surti de dins meu.

Això em recorda El viatge de Chihiro quan ella troba el mànec de la bicicleta, enmig de tanta brutícia, i el tiba. Comença a sortir brossa i més brossa, tot el que havia acumulat el déu del riu. Finalment troba un fil lligat a un tap i el tiba. I finalment acaba sortint tot el que duia fins que queda la veritable forma i essència d'aquell déu.

Ara sembla que vulgui deixar anar tota les escombreries de la meva vida. Potser ho faré a mitges. Però la veritat és que quan treus coses de dins t'adones que cada vegada estàs més aprop de tu mateix. Em trobo a mi mateixa i descobreixo que hi ha tresors a dins meu.

Així que llenço això a l'univers.

Atenció!

La vida perfecta no existeix així que fes-te a la idea i continua amb la teva vida. Prou il·lusions, prou miratges.

dimarts, 26 d’abril de 2016

La cadira, el sofà i jo?


En un bosc qualsevol hi vivia una nena. Casa seva estava formada per arbres, arbustos i plantes. Quan plovia s'aixoplugava sota una alzina espesa. Li agradava passejar pel bosc. 

Un dia tot caminant per un indret bastant allunyat, va trobar una cadira bruta i mig guerxa. No sabia perquè servia. La va mirar i remirar, la va tocar i remenar encuriosida. Finalment, s'hi va asseure. Era realment còmode, mai havia sentit aquella sensació. S'hi va estar molta estona. 

Cada dia s'hi estava més, li costava deixar la cadira. Al cap de poc temps, en el mateix lloc, va aparèixer un sofà. Va ser un festival! Saltava, feia tombarelles, dormia... Cada dia si passava molta i molta estona, cada vegada més. 

Un dia després de molt de temps ajaguda es va voler aixecar. No podia. Ho va intentar moltes vegades però no aconseguia sortir d'allà. Nerviosa i espantada va poder fer un salt. Estava dempeus, però les seves cames estaven fofes i li tremolaven. Es va posar a caminar com va poder, li costava, volia allunyar-se ràpidament. 

Uns dies més tard ja tornava a fer vida normal. Però estava preocupada pel sofà i la cadira, no sabia si encara hi eren i si algú havia caigut en el seu parany. Des d'una distància prudencial va anar a donar un cop d'ull. El que va veure la va horroritzar. El tros de bosc on hi havien la cadira i el sofà era erm, i hi havia un munt de coses amuntegades: armaris, taules, televisors, ordinadors, videojocs, mòbils... 

Amenaçaven a fer-la fora del bosc.


Aquest relat ha sigut el tercer finalista en el 8è concurs de relats curts en la categoria Senior de Cal Gravat.

divendres, 1 d’abril de 2016

Germans?


No m'havia adonat del moment en què ell va passar a ser alguna cosa més que un amic.

Tot va començar als sis o set anys. Jo recordo petits fragments, però a tot arreu hi era ell. Sopars a la fresca amb els seus pares a casa nostra, jugant a casa seva amb els seus clicks, jugant a casa meva amb les meves barbies, etc. S'ha de dir que jo gaudia més jugant als clicks que ell amb les meves nines, però ja buscàvem altres alternatives. Va passar el temps i els nostres jocs cada vegades eren més creatius, i el curiós és que teníem les mateixes inclinacions a l'hora triar-los. De mica en mica es va crear com un micro univers que vam instal·lar a la meva habitació. Fins i tot ma mare va canviar el meu llit per una llitera, perquè en Pau pogués quedar-se a dormir.

Ma mare deia que semblàvem carn i ungla, o ungla i carn, o com es digui. Durant la adolescència, els nostres pares van començar a patir. Les nostres mares ja no els hi va semblar tant bé que hi hagués la llitera a la meva habitació; s'ha de dir que al final dormia més a casa meva que ha casa seva. Al final van decidir que no la traurien, però a canvi ens feien deixar la porta oberta i sempre hi havia algú per casa. Com a conseqüència d'això i sumat a la nostra etapa de canvi, vàrem reaccionar de manera conflictiva. Bàsicament els nostres jocs van derivar a fer la vida impossible als nostres pares, però sense passar-se perquè sabíem que ens hi jugàvem la nostra amistat. Així que el que fèiem és fer veure que passava el què els hi feia tanta por que passés. Moltes vegades tancàvem la porta i cridàvem ben fort, llavors els meus pares corrien cap a la meva habitació i quan obrien la porta veien que estàvem fent els deures. Durant una temporada els vàrem fer tornat bojos, ens renyaven però nosaltres ens ho passàvem molt bé.

No només jugàvem també fèiem els deures junts, ja que anàvem a la mateixa classe. A mesura que ens fèiem grans també incrementava la dificultat i la quantitat de feina de l'escola. Així que vàrem deixar de fer bromes i ens vam centrar en estudiar. Alguna vegada havíem deixat la porta tancada per descuit, però als nostres pares aviat es van deixar de preocupar. Al contrari, ho aprovaven al cent per cent, sabien que em costaven les llengües i al Pau les matemàtiques, érem la parella perfecta en referència als estudis.

Pel que fa a parelles del tipus emocional, no ens interessava gaire. Potser teníem algú que potser ens feia gràcia, però encara estàvem en plena febre educativa. El Pau estava preocupat per no tenir suficient nota en les PAU, volia entrar a la millor universitat. No tenia molt clar encara quina seria la carrera escollida, però tenia claríssim que volia anar a la millor. Jo en canvi, no m'importava gaire. Tenia claríssim el què volia estudiar, però no m'importava la universitat. Aquí suposo que va ser com una esquerda, com si la nostra amistat comencés a canviar. I en part així va ser. 

FI DE LA PRIMERA PART