dimecres, 19 d’abril de 2017

Sóc jo, simplement jo

Sé que aquest blog és molt possible que, definitivament, no el llegeixi gaire gent. Però m'és igual. És una finestra a l'univers on penjo el que em ve de gust. Tant és qui ho llegeixi, simplement l'univers rebrà informació meva sense que importi a on arribi i si es perd pel camí. Obro un orifici on surt el que tinc a dins, sense jutges, sense públic, sense res que impedeixi que surti de dins meu.

Això em recorda El viatge de Chihiro quan ella troba el mànec de la bicicleta, enmig de tanta brutícia, i el tiba. Comença a sortir brossa i més brossa, tot el que havia acumulat el déu del riu. Finalment troba un fil lligat a un tap i el tiba. I finalment acaba sortint tot el que duia fins que queda la veritable forma i essència d'aquell déu.

Ara sembla que vulgui deixar anar tota les escombreries de la meva vida. Potser ho faré a mitges. Però la veritat és que quan treus coses de dins t'adones que cada vegada estàs més aprop de tu mateix. Em trobo a mi mateixa i descobreixo que hi ha tresors a dins meu.

Així que llenço això a l'univers.

Atenció!

La vida perfecta no existeix així que fes-te a la idea i continua amb la teva vida. Prou il·lusions, prou miratges.

dimarts, 26 d’abril de 2016

La cadira, el sofà i jo?


En un bosc qualsevol hi vivia una nena. Casa seva estava formada per arbres, arbustos i plantes. Quan plovia s'aixoplugava sota una alzina espesa. Li agradava passejar pel bosc. 

Un dia tot caminant per un indret bastant allunyat, va trobar una cadira bruta i mig guerxa. No sabia perquè servia. La va mirar i remirar, la va tocar i remenar encuriosida. Finalment, s'hi va asseure. Era realment còmode, mai havia sentit aquella sensació. S'hi va estar molta estona. 

Cada dia s'hi estava més, li costava deixar la cadira. Al cap de poc temps, en el mateix lloc, va aparèixer un sofà. Va ser un festival! Saltava, feia tombarelles, dormia... Cada dia si passava molta i molta estona, cada vegada més. 

Un dia després de molt de temps ajaguda es va voler aixecar. No podia. Ho va intentar moltes vegades però no aconseguia sortir d'allà. Nerviosa i espantada va poder fer un salt. Estava dempeus, però les seves cames estaven fofes i li tremolaven. Es va posar a caminar com va poder, li costava, volia allunyar-se ràpidament. 

Uns dies més tard ja tornava a fer vida normal. Però estava preocupada pel sofà i la cadira, no sabia si encara hi eren i si algú havia caigut en el seu parany. Des d'una distància prudencial va anar a donar un cop d'ull. El que va veure la va horroritzar. El tros de bosc on hi havien la cadira i el sofà era erm, i hi havia un munt de coses amuntegades: armaris, taules, televisors, ordinadors, videojocs, mòbils... 

Amenaçaven a fer-la fora del bosc.


Aquest relat ha sigut el tercer finalista en el 8è concurs de relats curts en la categoria Senior de Cal Gravat.

divendres, 1 d’abril de 2016

Germans?


No m'havia adonat del moment en què ell va passar a ser alguna cosa més que un amic.

Tot va començar als sis o set anys. Jo recordo petits fragments, però a tot arreu hi era ell. Sopars a la fresca amb els seus pares a casa nostra, jugant a casa seva amb els seus clicks, jugant a casa meva amb les meves barbies, etc. S'ha de dir que jo gaudia més jugant als clicks que ell amb les meves nines, però ja buscàvem altres alternatives. Va passar el temps i els nostres jocs cada vegades eren més creatius, i el curiós és que teníem les mateixes inclinacions a l'hora triar-los. De mica en mica es va crear com un micro univers que vam instal·lar a la meva habitació. Fins i tot ma mare va canviar el meu llit per una llitera, perquè en Pau pogués quedar-se a dormir.

Ma mare deia que semblàvem carn i ungla, o ungla i carn, o com es digui. Durant la adolescència, els nostres pares van començar a patir. Les nostres mares ja no els hi va semblar tant bé que hi hagués la llitera a la meva habitació; s'ha de dir que al final dormia més a casa meva que ha casa seva. Al final van decidir que no la traurien, però a canvi ens feien deixar la porta oberta i sempre hi havia algú per casa. Com a conseqüència d'això i sumat a la nostra etapa de canvi, vàrem reaccionar de manera conflictiva. Bàsicament els nostres jocs van derivar a fer la vida impossible als nostres pares, però sense passar-se perquè sabíem que ens hi jugàvem la nostra amistat. Així que el que fèiem és fer veure que passava el què els hi feia tanta por que passés. Moltes vegades tancàvem la porta i cridàvem ben fort, llavors els meus pares corrien cap a la meva habitació i quan obrien la porta veien que estàvem fent els deures. Durant una temporada els vàrem fer tornat bojos, ens renyaven però nosaltres ens ho passàvem molt bé.

No només jugàvem també fèiem els deures junts, ja que anàvem a la mateixa classe. A mesura que ens fèiem grans també incrementava la dificultat i la quantitat de feina de l'escola. Així que vàrem deixar de fer bromes i ens vam centrar en estudiar. Alguna vegada havíem deixat la porta tancada per descuit, però als nostres pares aviat es van deixar de preocupar. Al contrari, ho aprovaven al cent per cent, sabien que em costaven les llengües i al Pau les matemàtiques, érem la parella perfecta en referència als estudis.

Pel que fa a parelles del tipus emocional, no ens interessava gaire. Potser teníem algú que potser ens feia gràcia, però encara estàvem en plena febre educativa. El Pau estava preocupat per no tenir suficient nota en les PAU, volia entrar a la millor universitat. No tenia molt clar encara quina seria la carrera escollida, però tenia claríssim que volia anar a la millor. Jo en canvi, no m'importava gaire. Tenia claríssim el què volia estudiar, però no m'importava la universitat. Aquí suposo que va ser com una esquerda, com si la nostra amistat comencés a canviar. I en part així va ser. 

FI DE LA PRIMERA PART

dimecres, 9 d’octubre de 2013

Cites a boli en una llibreta oblidada en la meva habitació

1. " La tierra pertenece a cualquiera que se para un momento, contempla y sigue su camino" Colette

2. "No entiendes algo realmente a menos que seas capaz de explicárselo a tu abuela." Albert Einstein

3. "Hoy se publica para que las máquinas no se paren. Lo que manda ahora no es el editor, ni el autor, ni siquiera el librero: es el engranaje, el mercado." Manuel Vicent

4. "El escritor que escribe bien es el arquitecto de la historia." John Dos Passos

5. "En la literatura se da la paradoja de que para escribir bien hay que vivir de otra cosa, como si un buen abogado debiera trabajar de dentista por las tardes." Luis Racionero

6. "El poeta es un mentiroso que siempre dice la verdad." Jean Cocteau

7. "Excelente maestro es aquel que enseñando poco, hace nacer en el alumno un deseo grande de aprender." Arturo Graf

8. "Es tan buen juez que está rabioso por no poder condenar a las dos partes." Jules Mazarino

9. "El periodismo es un oficio fácil. Es cuestión de escribir lo que dicen los demás." Howard P. Lovecraft

10. "Los fotógrafos deben ser como los artilleros: deben apuntar, disparar rápido y dar en el blanco." Charles de Gaulle

11. "Un abogado con su maletín puede robar más que cien hombres con pistolas." Mario Puzo

12. "Me hice abogado, que es la carrera de los ricos tontos y de los pobres listos." Armando Palacio Valdés

13. "La diferencia más sobresaliente entre los hombres de ciencia y los demás profesionales es que los primeros aceptan su ignorancia y parten de ella para realizar sus trabajos y observaciones, mientas que los segundos basan sus actividades en los conocimientos que ya poseen o creen poseer." Ruy Pérez Tamayo

14. "La política no es una mala profesión. Si tienes éxito hay muchas recompensas, si caes en desgracia siempre puedes escribir un libro." Ronald Reagan

15. "Los buenos ejecutivos nunca dejan para mañana lo que pueden encargar a otro que les haga hoy." Susan Sontag

diumenge, 18 de març de 2012

Noia tímida

Aquella noia tímida
que la por li feia de bressol
sosa, lletja i ensopida
sempre es creia, sense consol

A on vas noia trista?
A on vas tant sola caminant?
No mira, no contesta
continua mirant endavant

Què mira aquell senyor?
No veu la meva tristor.
Vaya noia, déu ni do!
pensa sempre el pitjor.

Un bon dia un noi la mira
ella tremola de por
creu que ell es gira
per la seva lletjor.

Li pica l'ullet amb picardia
- S'està burlant aquest xicot!-
Per ell és simpatia
Per ella la mala sort.

La lladre de la felicitat

D'ànima fosca i de rostre empal·lidit va créixer una noia. De pares freds i silenciosos que sempre la cridaven i mai li feien petons. De regals per Nadal només rebia mitjons; però mai joguines ni xocolata ni carbó.

Sentia enveja només veient la cara d'algun nen feliç, sentia la necessitat de manllevar tot el que creava aquest sentiment de felicitat. Volia obtenir tot allò que fos valuós per les persones.

Va començar robant joguines; amb el pas del temps, robava rellotges, joies, mòbils, ordinadors, ...
Tot allò material, que provocava un somriure a la persona que rebia el regal, ella s'ho emportava.

Un dia va veure com un noi somreia, mentre estava mirant alguna cosa. Ella s'hi va acostar i es va mantenir a una distància prudencial. Va intentar trobar el objecte d'aquella admiració, es va preguntar - Es aquells arbres que es veu en la llunyania, o serà aquella casa d'allà baix...? - .

El noi va marxar, ella curiosa es va col·locar en el mateix lloc a on estava el noi, va començar a mirar el paisatge. Començava a declinar la llum. Observant, va intentar trobar, què era el que feia somriure el noi, però no va poder trobar res.

Es va asseure al terra, contemplant el paisatge. El sol es trobava darrera les muntanyes. El paisatge es tenyia de vermell.

Va contemplar, tots els arbres, totes les muntanyes, les cases, els camps, el riu ... Res destacava.

Va fixar la mirada en l'horitzó. Aquell color li va semblar molt bonic. Va mirar els arbres, el contrast amb el verd li va semblar preciós. El marró, el groc, el blau, el gris, tots eren esplèndids.

Tot el paisatge era preciós.

L'endemà va tornar al mateix lloc, a la mateixa hora. El noi no hi era. Es va col·locar en el mateix lloc. Va observar i el que va veure va fer que somrigués.

Algú, de sobte, li va dir:

És molt maco, oi?
Ella, adonant-se que era el noi d'ahir, va dir:
Sí, moltes gràcies.

Va marxar corrents. Des de llavors no va tornar a robar mai més.