dijous, 21 de febrer de 2019

Dubtes, pors i buit existencial

He tingut moments que semblava que em trobava davant d'un precipici, com si el que creia fins ara no servis. Tot allò que m'agraderia aconseguir no fos real o fos impossible. 

Quan estàs en aquest moment deixes de valorar el que havies fet fins ara i deixa de tenir sentit tot el que fasis en el futur.

El que sens et porta a un buit molt difícil d'omplir. Les persones que som tan emocionals tenim aquest moments tant extrems. 

Per sortir d'aquest buit existencial només hi ha una manera tornar a les creences, aquelles que penses que són impossibles, perquè són les que formen part de tu i et fan qui ets. Tornar el que et fa sentir bé perquè són el motor de la teva vida. Tornar a creure que pots aconseguir coses perquè és la esperança la que mou el món. Junt amb l'amor per les coses que fem o que es fan en aquest planeta perquè som animals racionals, però també emocionals i valorem la bellesa de tot el que ens envolta.

dimecres, 20 de febrer de 2019

Fora les estructures mentals erròneas

Fa uns dies m he adonat que quan et proposes una cosa i la fas, segueixes i segueixes... Les preocupacions sobre altres temes passen en segon terme, no semblen tan importants. El que és més prioritari són els propis objectius.
Sembla simple i fàcil, però cada persona és un món. Cadascú necessita el seu propi tempo, les seves pròpies reflexions i pensaments, el seu recorregut vital.

Però jo dono gràcies de tenir una mentalitat positiva, reflexiva i racional. També emocional, encara que a vegades sembla que doni més maldecaps que alegries. Masses cops em deixo guiar per les emocions.

Voler aprendre ha fet que cada entrebanc sigui un esglaó més, una nova lliçó que et porta al pròxim. No obstant, pot ser que el següent no sigui necessari tant esforç, potser descobrim un tram d'escala mecànica. 

Tornant als objectius, quan vols molt una cosa ja és el primer pas per acostar-te a la meta. Focalitzar-te en allò, concentrar-te per aconseguir-ho. Com en una foto el que queda en primer pla es veu més nítid que la resta. És una bona manera de no desanimar-se, perquè el que no ajuda queda borrós.

Ànims!!!! Nosaltrees

diumenge, 13 de gener de 2019

Saber qui som per saber cap a on anem

Sembla que sigui fàcil de saber qui som i com som, però moltes vegades està influenciat per com ens agradaria ser, tant en el sentit de voler ser millors del que som ara com el fet de que ens agradaria ser una altra persona.

Deixem de escoltar, mirar i gaudir del nostre jo interior, aquell que no es troba en les fotos de Instragram ni en altres xarxes socials. Aquell jo que hi hem de conviure sense filtres, amb les coses bones i amb les dolentes, aquí si que fins que la mort ens separi.

Mirem enfora el que seria més important veure cap endins.

Moltes emocions que ens barren el pas provenen de les expectatives que tenim sobre la nostra pròpia vida. No dic aquelles que sorgeixen dels obstacles reals com el dolor, la tristesa...perquè ens passen situacions inesperades (així és la vida). Penso més aviat amb aquelles emocions que ens queden gravades en el nostre subconscient, i de vegades amb forma de somnis o de records ens sorgeixen i ens alerten de que estem sols, que tenim una edat i que hauríem de dur certa forma de viure... Tot allò que ens acosta a un model de vida fictici, creat per un món consumista i que ens allunya de les coses importants com NOSALTRES MATEIXOS i les necessitats REALS.

Per exemple, estar sol en ocasions pot ser un estigma. Som éssers racionals, emocionals i socials, però no vol dir que no sigui necessària també la solitud. La millor manera de auto conèixer és acceptant que s'ha d'estar sol, que el protagonista de les nostres vides som nosaltres mateixos i per això posem les pautes al nostre guió vital.

Fa poc vaig llegir sobre les persones PAS (Persones Altament Sensibles), val a dir que vaig fer un test i sembla que sóc PAS (però simplement penso que no cal ser altament sensible per certes coses), jo em considero sensible a seques. Amb això volia escriure sobre el fet de que les persones PAS analitzen, empatitzen i tenen una visió més profunda sobre les emocions.

Sense ser una persona PAS es pot empatitzar i analitzar, és a on vull arribar, qualsevol podem analitzar situacions, analitzar emocions i fer la traducció amb accions per aprendre'n o per neutralitzar-les (en el cas de les emocions perjudicials).

Cada vegada penso que tenim un poder molt gran, podem construir-nos, canviar els esquemes mentals inútils i formular noves formes de veure la vida.

La vida no és res més que el què està passant ara mateix, i jo estic fent una reflexió, això ja val la pena. No hi ha foto a Instagram, ho sento. ;)

dilluns, 7 de gener de 2019

Un dia fluix

T'obligues a tirar endavant, a superar els problemes, a fer coses per mirar endavant...

Però sempre hi ha un dia que pot amb tu, tot pot amb tu i t'enfonses.

Aquell dia és un dia perdut, ens pensem que és perdut perquè hem deixat de fer alguna cosa, em deixat de "ser nosaltres" i a vegades no ens perdonem aquest moment baix, perquè no està ben vist, perquè la societat s'alimenta de persones que són felices (o que ho aparenten) i que ho tenen tot (parella, diners...). No hi ha cabuda a la depressió, la tristesa l'apartem com una "apestada" perquè no aporta felicitat, o creiem que no ens aporta felicitat.

Jo mai he dit estic genial ni molt bé (potser en comptades vegades), normalment dic bé, na fent. Els que em coneixen saben que sóc una persona alegre i intento ser positiva, però hi ha la cara B, la que amaguem perquè no ens agrada ensenyar.

Jo quan em trobo baixa prefereixo allunyar-me de tot, no parlo amb la gent, no vull saber de ningú (a vegades em sap greu, però no tinc ganes de res ni ningú).

És possible que hi hagi gent que no ho entengui, perquè superen les adversitats d'un altra manera, perquè no deixen que les emocions governin les seves accions... Millor per a elles, si els hi funciona me'n alegro molt per elles.

Jo necessito el meu temps, potser és temps perdut (per alguns), per mi és temps per a mi, per curar ferides, per descobrir com sóc, per afrontar la vida, per afrontar els problemes, per descobrir que no estic bé, que necessito plorar després de tant temps, de odiar, d'estimar, de treure la merda que acumulem...

Gràcies a la tristesa me'n adono que sóc humana i que quan necessites un cop de mà arriba d'alguna manera. He dit que no vull saber de ningú, però tampoc és ben bé així, necessito a la meva família, a vegades amb qui t'agobies d'estar de tanta confiança és qui més et coneix i et dóna el que necessites.

diumenge, 6 de gener de 2019

Esperar

Se quedó helada de tanto esperar, por eso su corazón se endureció como el hielo.

Congelado todo.

Let it go, let it go.

:p 😈😝👅

dimarts, 1 de gener de 2019

Escriure sobre allò que estimis

J. D. Salinger va dir que s'ha d'escriure sobre allò que estimis, ho vull provar.

Què estimo? Puc arribar a estimar moltes coses, començant per la meva família...

Escriuré sobre el poder del riure, del humor.

No recordo ben bé quan vaig descobrir per primera vegada el humor, recordo Martes y trece, recordo humoristes, pel·lícules de comèdia...

El riure ha sigut el millor antídot per a moltes situacions.

A vegades sento que m'he convertit en un pallasso. 

Recordo els meus problemes socials a l'adolescència, recordo tornar a casa i riure de la tensió que vivia de cara a l'exterior.

Recordo riure tant que em feia mal la panxa.

He pogut comprovar en moltes ocasions que el poder del humor és increïble, pot transformar situacions dramàtiques en un ambient tranquil i alegre.

També pot crear l'efecte contrari, en excés o si no es va en compte, depèn del què diguis se't pot girar en contra. De una situació tranquil·la pots passar al enuig. Sort que passa en comptades vegades.

El més important de fer bromes és el resultat, per a mi veure un somriure, una rialla o una gran "carcajada" de persones que estimo és el millor. No es pot descriure la sensació de que has aconseguit que aquella persona tingui per un moment un trosset de felicitat.

Riure també pot tenir una part negativa: pot ser un mecanisme per evadir-se dels problemes, pot derivar-se a una estratègia per tenir audiència, per lluir dentadura...

Però la gràcia de riure és que per un moment tinguis la sensació de tocar el cel, com si només hi hagués llum, la foscor no existeix.

diumenge, 30 de desembre de 2018

Reflexió sobre l'any 2018

Puc dir ara, en aquest precís moment, que em sento bé, puc dir que la felicitat és un trosset d'alegria que es materialitza amb el sol que fa avui, amb la rialla dels que estimo, o només pel fet de sentir el caliu d'estar a casa.

El camí que he fet durant aquest any que està a prop d'acabar-se, ha sigut emocionalment una muntanya russa, però que sento que tot el que m'ha passat ha sigut un aprenentatge i que aquest no ha acabat i no acabarà fins que em mori. 

Ara sento una pau amb mi mateixa, reconec els errors, però també valoro el què sóc i com sóc. Això no vol dir que no em torni a equivocar, això vol dir que aprendré del error, em responsabilitzaré i intentaré vèncer la por de cometre errors. Abans m'autocastigava per coses sense importància, ara hi ha silenci i autocomprensió.

La perfecció no existeix, jo sóc única i el meu cos no s'emmotlla amb un patró caducat de dona. El meu cos està bé tal com és, si em vull aprimar és per voluntat  pròpia no per obligacions estètiques. 

L'amor no és egoista i no entén de xantatges emocionals. El ego és un company vital que ens ajuda a valorar-nos però en ocasions ens menteix, ens crea un miratge d'allò que ens agradaria tenir i ens ho va repetint contínuament, fent-nos pensar que és real i que ens mereixem tenir-ho si o si. 

Puc dir que cada dia entenc més bé les emocions, el que em falta seria entendre millor les persones i perdre la por a comunicar-me, perquè tinc habilitats per fer-ho i penso que puc estar molt orgullosa de com sóc. 

Perdoneu-me si us he fet mal, no era la meva intenció, simplement intento viure la meva vida com puc, aprenent a cada pas de com sóc i com som les persones i el món, per tal d'aconseguir arribar a on em proposi anar.