dimecres, 19 de setembre de 2018

Àlex Victori. El cas de la senyora rica (Part 2. El seguiment))

Vaig començar fer un cercle al voltant del magnat Silvi Maclaus, no era tasca fàcil perquè era un home intocable, envoltat dia i nit per múltiples guardaespatlles.

El seguiment també era la part de la feina que més provava la meva paciència, dia i nit dins del cotxe o en bars, en tuguris, observant i esperant.

Els dies de la vida del magnat es plasmaven, un en un, en el calendari que jo creava, el qual em donava la visió global dels moviments i interaccions que ell realitzava.

Era estrany, molt estrany. Durant la setmana semblava que hi havia una rutina, a grans trets: casa, feina, casa. Els mateixos restaurants per dinar, la mateixa ruta per anar a la feina, la mateixa per tornar a casa...

Però la següent setmana tot canviava. Els horaris de la feina canviaven, les rutes canviaven, els restaurants canviaven... tot canviava, fins i tot el cotxe que el portava.

El canvi de cotxe, junt amb els horaris, em van portar molts problemes en un principi, li vaig perdre completament la pista. Vaig haver de vigilar l'edifici corporatiu les 24h del dia (utilitzant tot tipus de tècniques, vídeo, nens, adolescents...) intentant no aixecar cap sospita.

La vigilància durant un mes va ser una agonia. Els canvis van créixer exponencialment, ja no eren cada setmana, sinó cada dia. Era una bogeria.

La meva pregunta era: perquè ? Perquè tanta vigilància?

Alguna cosa passava que no feia massa bona olor. Però la feina era la feina, i la intuïció em deia que continués, però amb la màxima precaució.

Vaig deixar de vigilar-lo. Vaig concentrar-me en els llocs i en les persones que hi feia més contacte. Primer, els indrets més freqüentats eren: la seva mansió i l'edifici de la seva corporació, ambdós infranquejables. Però hi havia un lloc que no era freqüent, el contrari fins i tot podia passar desapercebut, però havia de incloure'l pel temps que hi dedicava.

La botiga de vinils em va semblar un punt estrany, aquests són els interessants, l'excepció que confirma la regla (mai he entès aquesta expressió). Feia la pinta de ser un Titty Twister, on sempre s'hi amaguen sorpreses.

Pel que fa a part exterior semblava una botiga normal, descuidada però res no feia pensar que fos un negoci il·legal. Quan vaig entrar va sonar la campaneta, dins el noi em va mirar amb un mig somriure, era un adolescent.

Li vaig dir que només volia fer una ullada, i ràpidament tornà a fixar la vista a la revista que llegia. La botiga era petita, hi havia mobles plens de vinils. Aparentment tot normal.

Vaig concentrar-me en una portada d'un grup de rock que no em sonava de res, vaig treure el vinil de la funda i el vaig inspeccionar.

El noi em va dir que podia mirar, però que no toqués els vinils. Ell estava estranyament nerviós. El vaig tornar a la funda.

"Tranquil noi, només comprovava si estava ratllat,"

"Entesos, però vigili que són peces de col·lecció."

"D'acord. Quan val aquest?"

"Hi ha el preu a la part de darrera, amb una etiqueta."

"Ja el veig."

Vaig fer el xafarder en la secció que hi tenia algun coneixement, rock clàssic. Rebuscant vaig trobar un disc de Bill Haley, la funda estava desgastada i mig trencada, vaig mirar el vinil. El noi m'observava, vaig agafar el vinil amb molta precaució i em vaig acostar al noi. Hi havia una làmpada de sostre que il·luminava el seu cubicle. Vaig acostar el vinil a la llum. El noi tenia cara de terror.

"Es pot saber què fa?"

"Doncs comprovo que no estigui molt ratllat, has vist la portada com està?"

"Però vagi molt en compte."

Mentre em mirava el vinil vaig observar el cubicle del noi. Estava desordenat, ple de papers i revistes, la caixa registradora. I en un calaix mig obert vaig veure que hi havien unes targes vermelles, com si fossin de crèdit.

Vaig acabar de mirar-me el disc i li vaig dir que me'l quedava. El vaig deixar al mostrador, per continuar mirant. Vaig centrar-me amb els mobles a prop de portes, vaig observar si hi havia alguna que s'obrís amb tarja. No hi havia cap a la vista.

"Puc fer servir el lavabo?"

"No tenim vàter per clients."

"Entesos. Ara vinc, vaig a pixar pel carrer del costat."

"Com vulgui."

Vaig sortir a fora direcció al carreró del costat de la botiga, en la pared exterior de la botiga hi havia una càmera, dins de la botiga segurament també n'hi havien. Vaig veure que hi havia una porta, però el pany era amb clau. Vaig pixar, entre uns containers. Vaig aprofitar per mirar la brossa.

Hi havien moltes caixes de pizza del Sr. Pepperoni, menjar xinès del restaurant La gran Muralla, cerveses... I feia la pinta que eren d'ahir, la pizza encara no estava resseca.

Això volia dir que es feien festes a la botiga de vinils, i hi participaven molta gent. Vaig tornar a la botiga per no aixecar sospita, un altre dia inspeccionaria l'edifici.

Quan vaig entrar no hi havia el noi per enlloc. Però el meu vinil estava sobre el mostrador. Vaig cridar al noi, però no venia ningú. Vaig pensar ràpid, opcions que podia fer per no aixecar sospites.

Vaig agafar el vinil, anava cap a la porta. Em vaig parar en sec. Vaig sentir algun soroll, però no va sortir ningú, vaig fer veure que buscava càmeres (les vaig veure). Vaig tornar al taulell, vaig deixar els diners i vaig sortir.

A fora vaig veure que s'acostava el magnat. Vaig tombar cap al sentit contrari, perquè no em veiés, vaig passar per davant del carreró, en el carreró hi havia l'adolescent al terra.

Cridava que no el fes fora. Un home alt i corpulent li va tancar la porta als morros.

Vaig seguir el meu camí sense mirar al carreró.

Havia trobat la punta de l'iceberg, el què em preocupava era el què s'hi amagava a sota de l'aigua.

dimecres, 12 de setembre de 2018

Avui he escrit en el meu altre blog

Efecto cinemascope
Estic tornant a escriure en els meus blogs. Encara que ningú ho llegeixi per mi és important. Penso que necessito expressar el que tinc dins meu.

dimarts, 11 de setembre de 2018

Àlex Victori. El cas de la senyora rica (Part 1. Presa de contacte)

Aquelles quatre parets cada vegada semblaven estrènyer més l'espai, que ja de per si era reduït per les muntanyes de documents, dossiers i objectes per tot arreu.

No era fàcil la vida de detectiu.

Moltes vegades el temps em passava esperant. Els clients eren escassos i arribaven en comptagotes. I, a  més, moltes de les gestions que feia també comportava esperar, i esperar, respostes.

Temps perdut, però en moviment, el problema era que jo no em movia.

De cop el soroll de la porta em va treure dels meus pensaments.

"Endavant." Vaig dir.

Va entrar una senyora, molt ben vestida, massa ben vestida, semblava de l'alta societat. Això volia dir que havia d'anar amb peus de plom. No em convenia cap malentès ni veure'm implicat en cap assumpte de faldilles.

"Senyor Victori, voldria encarregar-li una feina."

"Ha de saber que faig servir els meus mètodes però en cap cas m'implicaré en res que sigui extremadament il·legal, tinc contactes amb la policia i m'agradaria no perdre'ls."

"Perquè pensa que jo vull alguna cosa per l'estil, només vull que segueixi el meu marit, vull saber si és infidel això no és extremadament il·legal, oi?"

"Entesos. Però m'haurà de informar de tot el que envolta al seu marit, en referència a la seva possible infidelitat. I tot vol dir tot, no vull tenir res a veure amb temes de màfies o bandes criminals."

"Vostè és molt mal pensat, simplement vull saber si em fa el salt i amb qui. Vull demanar el divorci i vull portar proves al meu advocat."

"Entesos. Expliqui'm qui és el seu marit, què fa, on va... Tot."

Aquella senyora em va explicar tot sobre el seu marit, vaig prendre nota de tot, també em vaig adonar que no parava de tirar-me els trastos. Que si mirades, que si el moviment dels llavis, rialles... Al cap de dues hores la dona es va aixecar per marxar.

"M'ha de fer un avançament i la resta m'ho pagarà quan acabi la feina."

"D'acord."

Em va donar un sobre i vaig contar els diners que hi havia dins. Però em vaig adonar que hi havia una targeta a dins.

"És el telèfon del meu despatx, truqui'm quan tingui notícies."

"Entesos. Fins aviat"

La dona es va quedar parada mirant-me.

"Necessita alguna cosa més?"

"Sí. Voldria saber si té dona, parella o el que sigui?"

Ja sabia jo que amb les dones riques, sempre calia anar amb peus de plom.

"Perquè ho vol saber?"

"Perquè és un home atractiu, no li interessa pas una futura divorciada?"

El seu somriure era seductor i capaç d'atraure a qualsevol home. Però tenia prou experiència per no caure en aquest tipus de trampes.

"Gràcies per l'oferiment, però perdoni'm però crec que millor em poso ràpidament en el seu cas, és el millor per assegurar-se que el seu marit li fa el salt, no volem pas perdre'ns cap prova, oi?"

La vaig guiar cap a la porta i amb un breu comiat la vaig fer sortir.

El primer assalt n'era el guanyador, amb una dona d'aquest tipus segurament que n'hi haurien molts més.


dilluns, 10 de setembre de 2018

El vertader propòsit d'escriure en el meu blog

Escric aquí perquè és com una teràpia, no sé si és la millor manera, perquè escric coses personals públicament. Però m'ajuda a donar forma el què sóc.

És com en la pel·lícula El viatge de Chihiro quan ella tiba tot de coses que surten de un déu del riu que semblava un pestilent monstre. La comparació no anava referida a la aparença del déu és més el acte de quan està en el bany públic (molt típic japonès) i ell insta que ella l'ajudi. Chihiro troba un mànec de bicicleta i comença a tibar, i a tibar i amb la ajuda de tots acaben traient tota la brossa que tenia el déu dins seu. Recobrant la seva forma original. (Millor veure la escena que no pas que us l'expliqui).

Escriure és com treure coses (com deia en el post anterior tot té part positiva i negativa). Descobreixes i et sorprens de les idees que guarda el teu cervell. La part conscient i la inconscient. És com explorar dins d'un mateix, com quan fas una foto de un paisatge, les paraules són el reflex del estat de la teva ment. I a vegades retrobes i trobes coses genials.

Doncs això, a escriure. Si ho llegeix algú o no això ja és un altre tema que no em preocupa gaire. Qui li vingui de gust llegir li agrairé molt i qui no, pos no passa res, no ens pot agradar tot en aquesta vida.

"Dar una de cal y otra de arena"

Una expressió castellana que voldria dir compensar la part dolenta amb una de bona, és molt yin i yang.

He pensat en fer servir aquesta expressió per compensar el post anterior que era bastant negatiu, amb un post més positiu (ja que també vull compensar aquests dies que no he escrit*).

Doncs pensar en positiu pot ser en si fàcil, però depèn en la situació en que estiguis. Jo gràcies a Déu puc dir que tinc coses que tenen molt valor, no material però si sentimental, tot i que les hauria de valorar més.

Anem al tema, pensar en positiu.

Podríem fer un exercici. Busquem alguna cosa molt i molt petita, però que sigui visible.

Jo trio la xinxeta del meu panell de suro. L'agafo i l'observo.

Característiques:
- És metàl·lica
- Brilla  
- Té una cabota corbada
- Té una punxa
- Pesa poc

Part negativa

- Si et cau al terra i no te'n adones te la pots clavar.
- Si la superfície on s'ha de clavar és molt dura, es doblega.
- Si cau en un terra amb vetes o un color semblant costa de trobar

Part positiva

- Podem clavar-la en el panell de fotos, documents importants, recordatoris...
- És fàcil de treure i posar.
- Aguanta bé els documents
- Podem posar xinxetes de colors, per que sigui més alegre el nostre panell
- Barates
- Pesen poc


On vull anar a parar?

Tot el què ens envolta té part positiva i negativa. "Una de cal y otra de arena" i això fa que tots/es i tot sigui com és. És senzill, però a vegades no ho volem veure.


*Em vaig fer el propòsit de escriure cada dia.

La depressió

La depressió és quan el bosc que parlava en un dels meus posts anteriors, et supera. A vegades les emocions negatives et desborden i entres en un estat com catatònic on resulta que res importa, res del que fas importa.

És curiós com es passa del punt en què tot importa a la vida al no importa el que faci. És una rendició total a on només hi queda un buit.

Pot ser que sigui un error en la nostra programació humana. Nosaltres hem estat creats per a sobreviure, però quan arriba el moment que sents que res val la pena és com si hi hagués un buit en la nostra programació, alguna cosa falla.

És una malaltia? No ho sé. Els psicòlegs tracten aquestes "errades" com si fossin malalties (genèricament), possiblement moltes ho siguin i per tant s'han de tractar.

Però fins a quin punt no hauríem de ajudar-nos a nosaltres mateixos, jo he provat amb la filosofia i dins el meu laberint personal en moltes ocasions he trobat la sortida.

Crec que el millor que pot fer una persona que tendeix a deixar-se rendir per les seves emocions (que és per mi el que vol dir depressió) és normalitzar-ho, acceptar que és així, que forma part de tu i que no s'ha de jutjar a un mateix. A vegades no ens perdonem que siguem imperfectes, som humans tant per les coses bones com per les dolentes.

L'avantatge d'aquests episodis, és que valoris molt més quan estàs en mode positiu, perquè has vist la llum quan creies que tot era foscor.

No jutgeu a una persona depressiva, mai sabràs si algun dia tu passaràs pel mateix.

Això si, sobretot aferreu-vos a tot allò que us agradi fer. Perquè això us mantindrà surant en les aigües mogudes de la vida.


divendres, 7 de setembre de 2018

L'amor

He viscut algunes de les formes que adopta l'amor: estimar a la família, amics, coneguts, parella...

També he passat amors platònics, amors unilaterals, he passat desil·lusions, ruptures...

He conegut les dues cares de la mateixa moneda, tot i que també hi ha el cantell que és l'amor fictici (aquell que et penses que hi és i només és una il·lusió). 

Ho he passat molt bé, però també ho he passat fatal (i a vegades encara tinc alguna baixada emocional).

Però he après i encara estic aprenent, no de l'amor en si (perquè depèn del qui el dona i del qui el rep), sinó de mi mateixa.

Puc dir que estic apunt d'aconseguir un diploma que digui: "Llicenciatura sobre l'amor", el tèoric perquè el Màster en seducció i l'art de lligar aquest ni tan sols l'he començat.

Per tots aquells que senten que les emocions els afoguen, us recomano mirar endins no fora. Potser veureu coses que no voleu mirar perquè no us agraden, és el millor que podeu fer perquè llavors sereu més forts.  Descobriu tot allò que us fa ser com sou, tant bo com dolent i abraceu-ho be fort.

I sobretot quan sentiu que tot s'enfonsa, escriviu-ho, balleu, canteu, feu el que us agrada perquè llavors us adonareu que és la vostra boia, els vostres fonaments els que no es trencaran quan hi hagi un terratrèmol emocional.


Simplement viure, viure simplement.