dimarts, 21 d’abril de 2020

Perspectives confinades: Núm. 5 Com en un filtre de Instagram

Passen els dies i em dona la sensació d’estar dins de una pel·lícula, l’ambientació és increïble i els decorats hiperrealistes. Els actors, els pocs que ens deixem veure, ens concentrem en cues.

Avui després de dies de pluja, m’he sentit dins d’un filtre d’Instagram. El que és gris i plou. Però aquest està bloquejat, en té la propietat exclusiva la naturalesa.

Ella vol compartir la història que estem vivint, donant-li el to deslluït i trist adequat al gènere. Escenes en gris que relaten no ciència ficció, sinó la vida en temps de pandèmia.

«Tot acaba passant». Algú va dir. De moment esperem que canvii el filtre i surti el sol, almenys.

dimecres, 15 d’abril de 2020

Perspectives confinades: Núm. 4 Com en un quadre de Dalí

En aquests dies sembla que alguns elements del paisatge no es trobin a lloc, o potser ens pensàvem que només podien ocupar-ne un. El núvols perden alçada i es col·loquen a tocar. El cant dels ocells substitueixen el soroll dels cotxes, i sembla que s’hagin multiplicat. I les ciutats esdevenen pas a pas, o pota a pota, el nou imperi animal.

Surrealisme, senyors i senyores. Però real, vulguem-ho o no. Potser ara és el seu moment, una presa de possessió de la seva llibertat, confinada massa temps, per culpa del nostre incansable esperit dominador.

Com la nena nua que aixeca l’aigua i troba un gos, potser és l’hora de prendre consciència de les nostres accions. Si no tornem les coses a lloc, la vida ens col·locarà on ens pertoca.

dimarts, 7 d’abril de 2020

Perspectives confinades: Núm. 3 Paciència vs Impaciència

Torno estar en una cua esperant, porto unes quantes hores anant a diferents llocs a comprar. Aquest cop em noto esgotada física i anímicament. La meva paciència no dura per sempre.

Tinc set o vuit persones al davant i no avancen. Em poso nerviosa.

El temps em fuig aquí parada, a un metre i mig de la gent del meu voltant. Em fixo en un arbre, sobretot en els seus habitants. Últimament observo als animals. És curiós, he trobat a faltar a l’abella.

Un colom surt i entra en el arbre. En el seu bec hi duu un trosset de branca verda, suposo que per fer-se el niu. No te cap pressa, fa el niu amb parsimònia. Jo en canvi vull ser ja a casa.

«Tot al seu temps.» Perspectives iròniques.

dijous, 2 d’abril de 2020

Perspectives confinades: Núm. 2 Quan surt el sol

Ha sortit el sol i penso que ja s’ha acabat tot. Però només és una il·lusió.

Vaig a comprar preparada. En la cua del supermercat, a distància amb altres persones, s’acosta una abella i es posa sobre el meu carro verd pseudofluorescent. En les seves potes hi porta unes boles de colors. La intento fer fora però no em fa cas fins que no pico fort el carro, i llavors surt volant.

Mentre esperava el meu torn penso amb l’abella; comparant la seva normalitat, no alterada per les circumstàncies, amb la meva. Un somriure irònic sorgeix de sobte, tapat per la mascareta.

Quan surto a fora després de comprar, em torna a assetjar l’abella. Però aquesta vegada deixo que faci el que vulgui.

- Em vols acompanyar? Entesos. Suposo que estàs cansada amb tant de pes al damunt.

No s’hi està gaire estona i s’enlaira altre cop.

- Ha sigut un plaer haver-te conegut, cuida’t molt.

Ha sortit el sol i tot sembla normal, però jo he canviat. Sóc una abella, ara.

dimarts, 31 de març de 2020

Perspectives confinades: Núm. 1 Darrera una mascareta

La sensació de posar-te una mascareta per primer cop és de mancança d’aire. La por agafa el control i com un peix fora de l’aigua, sentim l’ofec. És llavors quan la raó ha de posar odre en el caos dels pensaments, per tal de que no regni el pànic.

- No passa res. Puc respirar, només m’hi haig d’acostumar.

La respiració es torna més pausada i els pulmons s’adapten al nou flux d’aire. Ara només cal sortir a fora.

Els pensaments tornen a fer acte de presència al voltant d’un sol tema: el virus.

- No passa res. Porto guants, mascareta i només haig d’anar amb precaució.

Sortir es transforma en incertesa, en un món pseudoapocalíptic, desert, insegur i gris. Una odissea formada per cues, distancies de seguretat i recerca de menjar.

Tornar a casa és la felicitat. Apreciar el que es té i el que s’aconsegueix. Un lloc segur amb persones càlides, no de tacte sinó de cor. La normalitat per a no tornar-nos bojos.

- Això sembla ciència ficció. - Em diu un home darrera la seva mascareta.

Només és qüestió de perspectiva. En el pitjor dels casos, sort en tenim de la raó.


dijous, 23 de gener de 2020

El faro

En una pequeña isla existía un faro. No era muy agraciado, más bien anodino y triste.

Dentro escondía un tesoro: una escalera de caracol única e irrepetible. Pocos lo sabían y por ello no tenía muchas visitas.

Un día el farero cansado de años de soledad, decidió repintar el faro y organizar una fiesta.

Se hizo. El faro parecía nuevo, incluso daba la sensación de que tuviera libertad de movimiento, una confusión del observador lejano, porque parecía que bailara con el mar.

Muchísimas personas acudieron a la fiesta. Solamente una se fijó en la escalera.

El faro ya no baila, pero el farero sí.

dimarts, 26 de novembre de 2019

Sensible

Siento que mi mundo se rompe
Cuando mi fe se oscurece
Las pesadillas reflejan mi mente
Y de ello mi ego se enriquece

Siento miedo,
miedo de que mis sueños sean humo
Miedo de mi misma y del mundo
De encontrar el amor verdadero
Y darme cuenta que solo era un cuento

He soñado, he amado y llorado
Pero ahora me siento perdida
Ancorada en el puerto esperando
Volver en el mar de mi vida

Sensible a todo y a nada
Sensible al amor y al tormento
Amar sin ser amada
Esperar que sea el momento

En el olvido, están guardados
Algunos amores perdidos
Del dolor, aún no perdonados
Imposible de ser revividos

De la fe, tengo esperanza
De mi misma, tengo un camino
No perder la confianza
Que mis sueños lleguen a su destino.